miércoles, 26 de diciembre de 2012

Comer en Navidad y vivir para contarlo...

Parece mentira que,
pese a todo, la Navidad
sea bonita.
las luces de colores
(que s'han d'anar a veure!),
los escaparates: llumetes,
pessebres, tiós, pares Noel...,
La Navidad parece que 
está puesta adrede para
que, al menos durante
un tiempo prudencial, nos
olvidemos de los malos ratos,
de lo que nos hace daño,
de las comidas de olla (i de polla).
Llums que t'il·luminen, que
t'obliguen a somriure i pensar
en positiu.
Pero volveremos a la rutina,
y la Navidad nos parecerá una 
época de esplendor pasada, 
                      triste,
deslucida. Y comeremos
los restos de turrones, corderos,
canelones. Y volverá el dolor
de cabeza, y el estrés.
Però encara no,
deixa'm gaudir d'aquest sentiment,
fer-ho lentament,
amb unes llums que t'il·luminen
(m'il·luminen)
i ens fan pensar que,
la rutina del curs,
queda lluny.

sábado, 13 de octubre de 2012

Despertar-se, esmorzar, dormir.













Des de la finestra del menjador
es veuen els núvols.
     Allargassats, mandrosos:
ahir per la nit va ploure i,
semblen cansats de treballar.
     (Com tots, cony!).

Els llençols fan olor a sexe
inexistent i, els cabells despentinats
    no ajuden gaire.

El Sol il·lumina les façanes del davant,
el dia promet ser maco.
"avui et tinc el dia reservat"...
         I jo a tu.


jueves, 27 de septiembre de 2012

DIC DENTISTA COM DIC NOSEQUÈ


Le damos importancia
a cosas banales.
      Cucarachas saliendo
de esas bocas y
      miles de mariposas
revoloteando:
               espiritrompas y patas
al aire, alas azules,
naranjas, rojas.
      Dic dentista com
dic nosequè.

La sombra se extiende
y el rayo de luz rosa
la rompe diez segundos.
       1.Una gota de sangre
en la bañera. 2,
La paloma abre las
alas y 3, aleteos
de libélula asustada.
4: Menja! 5! 6 magnífics.
7 pecats i tu. 8, una gota
de sangre en la bañera.
    9 y punto.
(10; el rosa desaparece 
y el negro se adueña de 
la habitación.). Mi mano
en tu cara, un dedo en
tu boca.
    Tu mano en mi pelo,
tu pie en mi muslo,
         y va subiendo.

.

sábado, 1 de septiembre de 2012

Hay que saber diferenciar las arañas



Velilla es un oasis en el
polvoriento camino Barcelona.
Bueno, vale, un desvío.

El curs s'acumula, aixafat a l'espai
entre els teus peus i el final de la teva
ombra, i t'empeny (ell sol) cap un juliol
inevitable.

Mirades, classes, comentaris,
missatges, mails, converses,
petons, llits compartits, menjars,
condons, somriures, cigarrus.
           Tot està al teu darrere,
i al teu cap, i al teu cos,
teranyines de pensaments, mals rotllos,
idees, es creuen entre les cames.

I poder desaparèixer, fugir, deixar
la meva ombra enganxosa de suor,
oblidar-me per un temps de tot.
A tomar por culo.

Suelo de madrea, bombilla sin lámpara,
arañas de patas largas (hay que saber
diferenciar las arañas), llanuras, Duero,
castillos, familia, cementerio y rosas.

I tornem a Barcelona (amb ganes, l'eix
masoca) i reprenem el que vam deixar aquí,
li traiem la pols, esbandim la roba bruta.

I entrem a la rutina, preparant-nos, un cop
més,
per tornar a Velilla.

martes, 26 de junio de 2012

Fuga y variaciones para sintetizador desenchufado

Tot es precipita, 
La força de la gravetat empeny els cossos
cap avall, cada cop a més velocitat.
(g = 9,8 metres, segons al quadrat).

També els sentiments i les emocions
es veuen atrets per la força de la gravetat
(i cauen).


Tot es desordena, 
La força de l'entropia imposa el desgavell.
L'Univers i la vida, les persones
ens adonem, i volem proposar l'ordre.



PROU, 
HE DIT PROU. 
La funció s'ha acabat,
deixo els fils, no vull seguir sent titella.
Pinocho.

I no me n'adono, però, quan em posen 
aquella música, mai puc dir que no,
i sempre ballo, empès per sentiments contradictoris
que em diuen que es una batalla perduda, i
espinetes que queden, potser després d'un mal polvo.
Potser després d'una pluja d'ocells.

I quedar-se al tren,
pensant què  he fet malament
i, arribar a la conclusió que potser
són la gravetat i la entropia.
O, potser, només són excuses.

martes, 19 de junio de 2012

Una conversa al metro més:

Barcelona, de dia és gris;
de nit escup els colors i, els
carrers es tornen taronges, roses, grocs.
Al port, just enfront de Colón, apareix el verd
d'entre les aigües. I tu i jo, els peus penjant:
Escriu alguna cosa, que comenci així:

Barcelona, de dia és gris;
de nit, Barcelona és de colors.
"Si em dius et vull,
que el Sol faci el dia molt més llarg".

Potser t'haig d'explicar, que ara venen els dubtes,
que no sé que m'ha passat, que s'ha reobert
una porta. Que em pensava que mai més
somiaria amb la seva boca, els seus ulls,
la seva veu. Ara que tot semblava feliç.
Ara que sóc jo de veritat i veig amb els meus ulls que

Barcelona, de dia és gris;
i de nit muta, canvia, surten els colors.
Lleó de foc que viu de dia,
mai veurà el bosc de nit.

Que dir-te, que no tinc ous de posar-me la jaqueta?
que no tinc ous de posar-la a rentar? Que estic gelós,
que em moro per uns ulls que no em pertanyen,
per una boca que vull meva, per unes mans (que s'acaricien a
les fosques)... Que ara em venen els dubtes,
que vull trobar una solució, i sé que (em) faré mal.

Gràcies per escoltar-me, tants i tants cops
i per donar-me les gràcies
i per creure més en mi que jo mateix.
Gràcies per ser com ets i,
pot ser que hagi estat el
"Hòstia, si som veïns" o
el estar en la mateixa (semblant) situació,
però el cert és que hem congeniat
perfectament.
ACOMPANYA'M A FER AQUEST CAMÍ!



viernes, 25 de mayo de 2012

He buscat en una estrella un somni, l’he trobat il·luminat en els teus ulls

Arribar a temps
per donar-me la mà,
ajudar-me a sortir,
del forat.
I t'és igual que la
mà sagni. Vens per
donar-me aire fresc.
"El millor noi del món
 m'està deixant que el conegui.
I amb el somriure més maco,
m'ha hipnotitzat"
I em fas sentir
bé, illuito contra
el que sé, i deixo enrera el temps,
i m'encanta sentir-te,
escoltar-te. Conèixe't.
Si em dius deixa-ho tot
i vine: Marxo amb tu a la fi del món.
"Imaginar-te, t'imagino de
moltes maneres. Però somiar,
somio amb el teu somriure".
Tanco els ulls, et somio,
i vull conèixe't millor.
Explica'm com ets:
que em fa mal el 
cor (i tu saps que em passa).
                  M'ENCANTES
GRÀCIES 
Bai, bai... baina... mila muxu!!
                              

miércoles, 16 de mayo de 2012

a! uto_ _ _! Rretra (t)



estúpid,
   imbècil,
  cabró!
Cridar en silenci...
Menjar sense gana,
i no menjar.
                 POTINEJAR.
Pensar fa venir mal
de cap, somriure
        NO.
I no deixo de pensar,
i el cap m'explota,
    cada pocs segons.
Cridar en silenci,
no menjar,
Menjar sense gana.
                   POTINEJAR.
N'estic fart, de potinejar.
Ho sento, abandono el plat
a mitges.

"I esborro del telèfon el missatge
que em diu que estàs cansada.
Ja no ets la del dibuix.
I allargop la traçada fins la galta
i somrius quan sents que et dic:
Avui no et buscava i et trobo aquí.
" -Joan Dausà i els tipus d'interès.

lunes, 14 de mayo de 2012

NUNCA INJURIES A UN ELEFANTE

Al principi era minúscul
           i li van dir dubte.
Amb el temps (que
tot ho posa a
lloc), va anar creixent
     i va canviar a potser.
Amb el temps (que sempre
deixa les coses clares)
es va saber la veritat. Y

aparecieron los centenarios
paquidermos, dormidos
en las sombras
               del cementerio de elefantes,
insultándome con lo sabía,
y estaba clarísimo.            De este agua no 
beberé. Con las osamentas
                           bailando,
al son de carcajadas
                  de burla
a mi entereza.

I els crido
I QUÈ?


lunes, 30 de abril de 2012

Plou poc, però pel poc que plou...

Dimecres va ploure poc,
dijous no. Gens.
Feia temps que no sortia sense saber quan tornar
Feia temps que no anava a comprar alcohol,
que no feia viatges estúpids en metro, que no m'importava conèixer gent,
feia temps que no seia a una plaça a beure, que no sortia corrents, "la poli!",
que no em deixava endur pels instints, que no desobeïa una màxima imposta per mi.
Feia temps que no em deixava seduir ràpid (vas borracho?), que no em perdia
                                                                                                                       en uns ulls,
en una boca,
                  en un cabell,
                                     en un cos.
Feia temps que no me n'anava perquè jo volia, que no volia marxar un cop fora,
Feia temps que no em deixava endur:
                                   "una mica més, una mica més"
darrere d'aquell cabell, aquell cos, aquells ulls, aquells llavis...
  Espero que no et passi res, només haig de pujar. I, de cop, adéu i aquell regust
a cervesa forta...

Divendres va ploure dintre de casa... gairebé m'ofego,
dijous no. Gens, ho asseguro.

martes, 20 de marzo de 2012

Tornant de la biblioteca...


"Ahir vaig quedar-me pensant, un altre cop, en aquells ulls. Mel, brillants.
Com pot ser que uns ulls es recordin amb tanta exactitud? I també els cabells, molt arrissats, castanys. No t'ha passat mai, a tu? No sé, feia temps que no em passaven aquestes coses, creus que té
alguna cosa a veure? Suposo que no.
Després del que ha passat, sento coses que abans no havia sentit. Es correcte exposar-les?
Jo em debato per poder esbrinar-ho.
Estic fins als collons, de la gent. Estic fins als collons de la societat i fins als collons de jo.
No vull pensar més en el què diran, vull ser com sóc i ho seré. Cridaré el meu nom. Sóc així.

AIXÍ SÓC JO!" -F. Ballat i Bobeli. Cartes a ningú.

viernes, 13 de enero de 2012

Hem de parlar...


Quan el món es para (deixa de donar
aquestes inaguantables voltes sobre ell mateix)
i el cel es tenyeix de violeta (violeta claro, ya sabes), tan sols llavors, s'olora bé
aquell aroma a blanc d'hospital, a groc
de llum, a verd de fulla tendra.
Tan sols llavors, notes el gust del vermell rosella,
del negre pupil·la i del marró arbre.

Los días pasan errantes, aterciopelados, lisos,
manchados, empedrados. Y, poco a poco,
la historia se repite (ja ho sé...) y queremos seguir
esas conversaciones inexistentes (un café con leche en vaso)
que poco a poco se convierten en un torrente de palabras
(ara fa sis mesos...) presabidas, preescuchadas,
preconocidas (y un croissant de chocolate) que necesito decir(te)
pero que tú (ets transparent...) ya sabes. Y no te importa
y escuchas (no, no! digue-ho, digue-ho tu!) y asientes y sonríes,
preparada para lo que viene después.

I el dia es va aixecant, i el fred queda, blau clar, enganxat
a terra i la gent es puja els colls i s'amaga entre les bufandes.
I, asseguts a la terrassa (IDEM, lo mismo) deixem passar
el fred i els nervis.

Més tard, ens aixequem (anem a fer unes fotos...)
i, a la taula queden dos gots buits, engrunes de croissant
i una infinitat de paraules i mirades que, la veritat, seran
difícils de desenganxar de la taula.

jueves, 5 de enero de 2012

"uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros"


"Abandoné la idea de ser novelista porque, a medida que iba conociendo más y más cosas sobre ese mundillo, me iba dando cuenta de que hoy en día se espera que los novelistas cubran un espectro muy amplio de temas a tratar. Se supone que debes estar interesado en cierto tipo de cosas, como, por ejemplo, las emociones, las motivaciones, la expresión, las relaciones, la familia, el amor y las pérdidas, género, raza, la redención, las mujeres, los hombres, las mujeres y los hombres, la identidad, la política, la identidad en la política, los escritores, Brooklyn, escritores que viven en Brooklyn, lectores que desean ser escritores que viven en Brooklyn, uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros, el postcolonialismo, crecer, los suburbios, los setenta, los ochenta, los noventa, crecer en los suburbios durante los setenta, los ochenta, los noventa, el vecindario, lugares, gente, gente que conoce a gente, personajes, más personajes, la vida interior de los personajes, la vida, la muerte, la sociedad, la condición humana y, probablemente, Irlanda." Brian D'Amato. 2012

La teva mirada m'ha suspès un moment,
la llum es groga, ataronjada. Pot ser.
El zum-zum que ens envolta, en una taula per 2,
Un segon, dos
segons, tres segons. No sé
quant temps m'has aguantat la mirada.
Suficient.
He perdut el fil de la conversa, les llums
grogues, els miralls, potser la cortina. Només
els teus ulls.
Més tard, la meva a la meva cervesa,
la teva a la teva.
Ha estat un moment, tan sols uns segons.
Suficient.
Si no agafo el tren el perdré, i
un altre cop haurà estat culpa meva.
Jo i tu. Contra els altres, contra tothom.
Tu i jo. Jo, un altre cop fent-me il·lusions
de castells de fum. Uns
segons i ja volo...
Suficient.
No vull ser novel·lista,
res m'importa. Tan sols aquells segons
amb els que podria haver omplert un munt de fulls
Suficients.
Però un altre cop, cau la realitat
i tan sols em (ens, a tots) toca menjar merda.