Una conversa al metro més:

Barcelona, de dia és gris;
de nit escup els colors i, els
carrers es tornen taronges, roses, grocs.
Al port, just enfront de Colón, apareix el verd
d'entre les aigües. I tu i jo, els peus penjant:
Escriu alguna cosa, que comenci així:

Barcelona, de dia és gris;
de nit, Barcelona és de colors.
"Si em dius et vull,
que el Sol faci el dia molt més llarg".

Potser t'haig d'explicar, que ara venen els dubtes,
que no sé que m'ha passat, que s'ha reobert
una porta. Que em pensava que mai més
somiaria amb la seva boca, els seus ulls,
la seva veu. Ara que tot semblava feliç.
Ara que sóc jo de veritat i veig amb els meus ulls que

Barcelona, de dia és gris;
i de nit muta, canvia, surten els colors.
Lleó de foc que viu de dia,
mai veurà el bosc de nit.

Que dir-te, que no tinc ous de posar-me la jaqueta?
que no tinc ous de posar-la a rentar? Que estic gelós,
que em moro per uns ulls que no em pertanyen,
per una boca que vull meva, per unes mans (que s'acaricien a
les fosques)... Que ara em venen els dubtes,
que vull trobar una solució, i sé que (em) faré mal.

Gràcies per escoltar-me, tants i tants cops

i per donar-me les gràcies

i per creure més en mi que jo mateix.

Gràcies per ser com ets i,

pot ser que hagi estat el

"Hòstia, si som veïns" o

el estar en la mateixa (semblant) situació,

però el cert és que hem congeniat

perfectament.

ACOMPANYA'M A FER AQUEST CAMÍ!