viernes, 13 de enero de 2012

Hem de parlar...


Quan el món es para (deixa de donar
aquestes inaguantables voltes sobre ell mateix)
i el cel es tenyeix de violeta (violeta claro, ya sabes), tan sols llavors, s'olora bé
aquell aroma a blanc d'hospital, a groc
de llum, a verd de fulla tendra.
Tan sols llavors, notes el gust del vermell rosella,
del negre pupil·la i del marró arbre.

Los días pasan errantes, aterciopelados, lisos,
manchados, empedrados. Y, poco a poco,
la historia se repite (ja ho sé...) y queremos seguir
esas conversaciones inexistentes (un café con leche en vaso)
que poco a poco se convierten en un torrente de palabras
(ara fa sis mesos...) presabidas, preescuchadas,
preconocidas (y un croissant de chocolate) que necesito decir(te)
pero que tú (ets transparent...) ya sabes. Y no te importa
y escuchas (no, no! digue-ho, digue-ho tu!) y asientes y sonríes,
preparada para lo que viene después.

I el dia es va aixecant, i el fred queda, blau clar, enganxat
a terra i la gent es puja els colls i s'amaga entre les bufandes.
I, asseguts a la terrassa (IDEM, lo mismo) deixem passar
el fred i els nervis.

Més tard, ens aixequem (anem a fer unes fotos...)
i, a la taula queden dos gots buits, engrunes de croissant
i una infinitat de paraules i mirades que, la veritat, seran
difícils de desenganxar de la taula.

jueves, 5 de enero de 2012

"uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros"


"Abandoné la idea de ser novelista porque, a medida que iba conociendo más y más cosas sobre ese mundillo, me iba dando cuenta de que hoy en día se espera que los novelistas cubran un espectro muy amplio de temas a tratar. Se supone que debes estar interesado en cierto tipo de cosas, como, por ejemplo, las emociones, las motivaciones, la expresión, las relaciones, la familia, el amor y las pérdidas, género, raza, la redención, las mujeres, los hombres, las mujeres y los hombres, la identidad, la política, la identidad en la política, los escritores, Brooklyn, escritores que viven en Brooklyn, lectores que desean ser escritores que viven en Brooklyn, uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros, el postcolonialismo, crecer, los suburbios, los setenta, los ochenta, los noventa, crecer en los suburbios durante los setenta, los ochenta, los noventa, el vecindario, lugares, gente, gente que conoce a gente, personajes, más personajes, la vida interior de los personajes, la vida, la muerte, la sociedad, la condición humana y, probablemente, Irlanda." Brian D'Amato. 2012

La teva mirada m'ha suspès un moment,
la llum es groga, ataronjada. Pot ser.
El zum-zum que ens envolta, en una taula per 2,
Un segon, dos
segons, tres segons. No sé
quant temps m'has aguantat la mirada.
Suficient.
He perdut el fil de la conversa, les llums
grogues, els miralls, potser la cortina. Només
els teus ulls.
Més tard, la meva a la meva cervesa,
la teva a la teva.
Ha estat un moment, tan sols uns segons.
Suficient.
Si no agafo el tren el perdré, i
un altre cop haurà estat culpa meva.
Jo i tu. Contra els altres, contra tothom.
Tu i jo. Jo, un altre cop fent-me il·lusions
de castells de fum. Uns
segons i ja volo...
Suficient.
No vull ser novel·lista,
res m'importa. Tan sols aquells segons
amb els que podria haver omplert un munt de fulls
Suficients.
Però un altre cop, cau la realitat
i tan sols em (ens, a tots) toca menjar merda.