torna a ser 9!

Quan els dies es converteixen

en llençols negres destenyits

(que et mous d'esma, sense

cap sentit aparent), vius amb el

Delit de l'explosió groga, 

"Em pots trucar?"

i perdre'm a la seva veu el temps

que calgui, per acabar més content

i seguir endavant el dia

"-T'estimo moltíssim

-I jo, mi amor".

Al estar separats, els monstres de 

sempre tornen a rondar les meves

tardes: caníbals de sentiments,

pertorbadors voltors calbs que amb 

veu tranquil·la em criden "Gilipollas!".

O alienígenes somrients

pegant-me bufetades. 

Al estar separats, els monstres de 

sempre, tornen a rondar les meves tardes i

ploro, sense voler, tancat a l'habitació

"La puerta, la quiero abierta", somriu.
Per sort,

torna a ser 9 al meu calendari

torna a ser 9! un altre mes 

feliç, content. 

Flamarades taronges omplen

dies grisos a casa, i les ombres

ja no em fan por, quan s'allarguen

per sota la porta. 

"Tinc la sensació de que em pots protegir,

de tot."

i, al estar sol, trigar hores a adormir-me,

i fer-ho bé al recordar el teu alè

a la meva nuca:

"T'estimo fins donar la volta al món".

Torna a ser nou,

Felicitats, mi amor.

MÍ-MÍ...

Els passos ens porten al mateix bar de sempre,
dues cerveses, molts petons i somnis que gotegen
         de les comissures dels llavis.

No sé dir-t'ho d'una altra manera: t'estimo,
buenu, sí:

Peperepep, 

que sona, possiblement, més maco.

Passejar, xerrar, compartir, mirar-te,
reflexos liles a les samarretes blanques,
paraules entrellaçades sota la lluna plena.

Qui em diria que "treu-me d'aquí, necessito una birra"
acabaria amb "cada dia m'agrades més, suma i segueix!"
Qui m'ho diria...?

I sóc feliç:
"Busco,
què és el que ens fa estar tan bé.
Per més que hi pensi serà el teu secret."
i m'és igual, perquè ja saps

que jo Peperepep moltíssim!

EL NAS TÉ ENVEJA DE LA BOCA

Tens el somriure als ulls,

què t’ha passat?

I jo: res... (Va, explica’m).

I que dir, que sota l’Alien

hi havia algú, que m’imantava

la mirada, però que no em feia cas,

que les pel·lícules passaven,

es feia tard i, m’aixecava i marxava,

Sant Andreu es feia fonedís, per la cua

del metro.

I arribar a casa i,

“ja marxes?”

i el cor, a cent.

I un cafè i un passeig,

busquem un lloc sense gaire gent!

No vull fer res, no et pensis...

I les mans ballen soles,

els llavis es busquen,

la llengua: al coll.

                “M’encanta quan m’apretes!”

en tens prou amb els teus dits

 la manera de mirar: són aquests ulls marró clar
que em tornen boig, drecera al món!

I és que, quan fas cas a la boca,

i als ulls, i a les mans,

El nas, té enveja.

Pedazos de una realidad conocida

Un trozo de tierra roja,
la flor violeta.
Sombras amarillas recorriendo
ágiles, majestuosas la realidad caída.

Ciegos andando desesperados
en la oscuridad blanca
y más tarde, un pez, abre
la boca diez segundos.
Los que necesita para
    sobrevivir.

Uno deja de ser dios
cuando dos caen en desgracia,
tres soldadets de plom
fosos per la ballarina
quatre genets de la mort
perduts entre la pols negra,
cinc estúpids mestres de mànigues
espatllades.
El sisè globus terraqui trencat en
set trossos idèntics.
Impossible
   vu
it àngels blaus amb somriures
de feltre. 9 continents al meu món
(oníric), 10 respirars tranquils de
defalliment.

El rayo turquesa parte el mundo
y los que quedamos,
nos cogemos a los pedazos, como
pingüinos a lo que nos queda
de nuestro iceberg desgajado.

AU! to (nto) /Biog/ ràfia

Vertígen, (els peus a la fnestra d'un quart)
foscor, (nit tancada, un fanal)
muntanya (potser el Pedraforca)

No puc, i malgrat el que predico
(sembla que ho faig bé, i no me n'aprenc)
segueixo veient vòmit quan obro els ulls
i m'omple la boca com 1000 papallones
negres i grogues.

Vertígen (caure en somnis, tants cops)
foscor (carretera solitària, un fanal)
muntanya (i cansament).

Estic cansat de mi:
construcció equívoca en ments
errònees.

Portava temps sense fer-ho,
i ara, torno a POTINEJAR.

El hombre gaviota

De tota la cadena tròfica,
només quedava aquesta vacant,

Home gavina,

i t'hi vas aferrar desesperat,
per estimar-te el mar com ningú.
desesperat d'ombres taronges, dels
arbres fruiters, de la casa de jove,
ara: un llaüt i una pipa,
tota propietat de

l'Home Gavina.

Cuando empezaron a reírse de él
los críos,

Hombre Gaviota,

empezó a chillar (escupitajos
del color del tabaco, salados
como el mar).
Y empezó a encerrarse y a
envolverse, en sus blancas alas.
Cuándo no pudo más,
volando se fue al horizonte,

Hombre Gaviota.

Ya el mar recuerda sus besos,
boca con boca, lenguas ardientes,

Hombre Gaviota,

y llora y se sacude el polvo,
de turistas desnudos,
de dragones y niños,
y recuerda esos labios y esas plumas,
de un viejo refunfuñón, que le amaba,
y le cantaba una vieja y triste canción, de

Hombre Gaviota.

Tot l'Univers cap a la punta d'una agulla:

Quan mires cap endavant i  veus buit,
quan et gires i veus que fa mal,
quan et mires i no et sents tu,
quan no t'estimes.

Arrenca a córrer cap a l'abisme,
hi ha un pont de vidre transparent,
que t'aguanta ara i sempre
i que l'has fet tu fa molt de temps.

Somriu i obre els braços,
deixa que els records t'omplin,
que hi ha un moment que el dolor es plaer
i hi ha coses, de les que s'aprèn.

Mira't al mirall i sent
que cada matí estiguis més a prop de tu
només una persona et farà feliç
i sempre serà davant teu.

Si algú t'ha de fer feliç ets tu,
agrada't, conquista't, fes-te teu.
En el fons has de voler menjar-te't.