altre cop. Les entranyes es
deuen estar devorant les unes
contra les altres. Si no, no hi ha
explicació per aquest gust...
I vens tu, que amb els teus petons
en fas néixer vida. Plantes noves
s'aixequen de les despulles sanguinolentes
del que queda del meu interior,
tancar els ulls i desitjar que siguin roses,
no baobabs,
("I d'un baobab, si no hi ets a temps,
ja no te'n pots desfer mai més.
Ocupa tot el planeta. El forada amb
les arrels. I si el planeta és massa petit
i hi ha massa baobabs,
el rebenten.")
La verdor, les fulles, s'alcen dins meu
i surten per la boca, pels ulls, i m'omplen
de flors interiors, i només tanco els ulls
penso en el somriure i somric jo,
el Pau està content, i li agrada.
La boca em fa gust a sang, però
entremig, la fortor del gust del color verd
fa que el regust metal·lic quedi
en un interessant i alleugerador
segon pla.
