lunes, 17 de febrero de 2014

EL NAS TÉ ENVEJA DE LA BOCA



Tens el somriure als ulls,
què t’ha passat?
I jo: res... (Va, explica’m).

I que dir, que sota l’Alien
hi havia algú, que m’imantava
la mirada, però que no em feia cas,

que les pel·lícules passaven,
es feia tard i, m’aixecava i marxava,
Sant Andreu es feia fonedís, per la cua
del metro.

I arribar a casa i,
“ja marxes?”
i el cor, a cent.

I un cafè i un passeig,
busquem un lloc sense gaire gent!
No vull fer res, no et pensis...

I les mans ballen soles,
els llavis es busquen,
la llengua: al coll.
                “M’encanta quan m’apretes!”

en tens prou amb els teus dits
 la manera de mirar: són aquests ulls marró clar
que em tornen boig, drecera al món!

I és que, quan fas cas a la boca,


i als ulls, i a les mans,
El nas, té enveja.

domingo, 16 de febrero de 2014

Pedazos de una realidad conocida

Un trozo de tierra roja,
la flor violeta.
Sombras amarillas recorriendo
ágiles, majestuosas la realidad caída.

Ciegos andando desesperados
en la oscuridad blanca
y más tarde, un pez, abre
la boca diez segundos.
Los que necesita para
    sobrevivir.

Uno deja de ser dios
cuando dos caen en desgracia,
tres soldadets de plom
fosos per la ballarina
quatre genets de la mort
perduts entre la pols negra,
cinc estúpids mestres de mànigues
espatllades.
El sisè globus terraqui trencat en
set trossos idèntics.
Impossible
   vu
it àngels blaus amb somriures
de feltre. 9 continents al meu món
(oníric), 10 respirars tranquils de
defalliment.

El rayo turquesa parte el mundo
y los que quedamos,
nos cogemos a los pedazos, como
pingüinos a lo que nos queda
de nuestro iceberg desgajado.

lunes, 3 de febrero de 2014

AU! to (nto) /Biog/ ràfia

Vertígen, (els peus a la fnestra d'un quart)
foscor, (nit tancada, un fanal)
muntanya (potser el Pedraforca)

No puc, i malgrat el que predico
(sembla que ho faig bé, i no me n'aprenc)
segueixo veient vòmit quan obro els ulls
i m'omple la boca com 1000 papallones
negres i grogues.

Vertígen (caure en somnis, tants cops)
foscor (carretera solitària, un fanal)
muntanya (i cansament).

Estic cansat de mi:
construcció equívoca en ments
errònees.

Portava temps sense fer-ho,
i ara, torno a POTINEJAR.