Tens el somriure als ulls,
què t’ha passat?
I jo: res... (Va, explica’m).
I que dir, que sota l’Alien
hi havia algú, que m’imantava
la mirada, però que no em feia cas,
que les pel·lícules passaven,
es feia tard i, m’aixecava i marxava,
Sant Andreu es feia fonedís, per la cua
del metro.
I arribar a casa i,
“ja marxes?”
i el cor, a cent.
I un cafè i un passeig,
busquem un lloc sense gaire gent!
No vull fer res, no et pensis...
I les mans ballen soles,
els llavis es busquen,
la llengua: al coll.
“M’encanta quan m’apretes!”
en tens prou amb els teus dits
la manera de mirar: són aquests
ulls marró clar
que em tornen boig, drecera al món!
que em tornen boig, drecera al món!
I és que, quan fas cas a la boca,
i als ulls, i a les mans,
El nas, té enveja.
No hay comentarios:
Publicar un comentario