He buscat en una estrella un somni, l’he trobat il·luminat en els teus ulls

Arribar a temps

per donar-me la mà,

ajudar-me a sortir,

del forat.

I t'és igual que la

mà sagni. Vens per

donar-me aire fresc.

"El millor noi del món

 m'està deixant que el conegui.

I amb el somriure més maco,

m'ha hipnotitzat"

I em fas sentir
bé, illuito contra
el que sé, i deixo enrera el temps,
i m'encanta sentir-te,
escoltar-te. Conèixe't.
Si em dius deixa-ho tot
i vine: Marxo amb tu a la fi del món.

"Imaginar-te, t'imagino de

moltes maneres. Però somiar,

somio amb el teu somriure".

Tanco els ulls, et somio,

i vull conèixe't millor.

Explica'm com ets:

que em fa mal el 

cor (i tu saps que em passa).

                  M'ENCANTES
GRÀCIES 
Bai, bai... baina... mila muxu!!
                              

a! uto_ _ _! Rretra (t)

estúpid,
   imbècil,
  cabró!
Cridar en silenci...
Menjar sense gana,
i no menjar.
                 POTINEJAR.
Pensar fa venir mal
de cap, somriure
        NO.
I no deixo de pensar,
i el cap m'explota,
    cada pocs segons.
Cridar en silenci,
no menjar,
Menjar sense gana.
                   POTINEJAR.
N'estic fart, de potinejar.
Ho sento, abandono el plat
a mitges.

"I esborro del telèfon el missatge
que em diu que estàs cansada.
Ja no ets la del dibuix.
I allargop la traçada fins la galta
i somrius quan sents que et dic:
Avui no et buscava i et trobo aquí. " -Joan Dausà i els tipus d'interès.

NUNCA INJURIES A UN ELEFANTE

Al principi era minúscul
           i li van dir dubte.
Amb el temps (que
tot ho posa a
lloc), va anar creixent
     i va canviar a potser.
Amb el temps (que sempre
deixa les coses clares)
es va saber la veritat. Y

aparecieron los centenarios
paquidermos, dormidos
en las sombras
               del cementerio de elefantes,
insultándome con lo sabía,
y estaba clarísimo.            De este agua no 
beberé. Con las osamentas
                           bailando,
al son de carcajadas
                  de burla
a mi entereza.

I els crido
I QUÈ?

Plou poc, però pel poc que plou...

Dimecres va ploure poc,
dijous no. Gens.
Feia temps que no sortia sense saber quan tornar
Feia temps que no anava a comprar alcohol,
que no feia viatges estúpids en metro, que no m'importava conèixer gent,
feia temps que no seia a una plaça a beure, que no sortia corrents, "la poli!",
que no em deixava endur pels instints, que no desobeïa una màxima imposta per mi.
Feia temps que no em deixava seduir ràpid (vas borracho?), que no em perdia
                                                                                                                       en uns ulls,
en una boca,
                  en un cabell,
                                     en un cos.
Feia temps que no me n'anava perquè jo volia, que no volia marxar un cop fora,
Feia temps que no em deixava endur:
                                   "una mica més, una mica més"
darrere d'aquell cabell, aquell cos, aquells ulls, aquells llavis...
  Espero que no et passi res, només haig de pujar. I, de cop, adéu i aquell regust
a cervesa forta...

Divendres va ploure dintre de casa... gairebé m'ofego,
dijous no. Gens, ho asseguro.

Tornant de la biblioteca...

"Ahir vaig quedar-me pensant, un altre cop, en aquells ulls. Mel, brillants.
Com pot ser que uns ulls es recordin amb tanta exactitud? I també els cabells, molt arrissats, castanys. No t'ha passat mai, a tu? No sé, feia temps que no em passaven aquestes coses, creus que té
alguna cosa a veure? Suposo que no.
Després del que ha passat, sento coses que abans no havia sentit. Es correcte exposar-les?
Jo em debato per poder esbrinar-ho.
Estic fins als collons, de la gent. Estic fins als collons de la societat i fins als collons de jo.
No vull pensar més en el què diran, vull ser com sóc i ho seré. Cridaré el meu nom. Sóc així.

AIXÍ SÓC JO!" -F. Ballat i Bobeli. Cartes a ningú.

Hem de parlar...

Quan el món es para (deixa de donar
aquestes inaguantables voltes sobre ell mateix)
i el cel es tenyeix de violeta (violeta claro, ya sabes), tan sols llavors, s'olora bé
aquell aroma a blanc d'hospital, a groc
de llum, a verd de fulla tendra.
Tan sols llavors, notes el gust del vermell rosella,
del negre pupil·la i del marró arbre.

Los días pasan errantes, aterciopelados, lisos,
manchados, empedrados. Y, poco a poco,
la historia se repite (ja ho sé...) y queremos seguir
esas conversaciones inexistentes (un café con leche en vaso)
que poco a poco se convierten en un torrente de palabras
(ara fa sis mesos...) presabidas, preescuchadas,
preconocidas (y un croissant de chocolate) que necesito decir(te)
pero que tú (ets transparent...) ya sabes. Y no te importa
y escuchas (no, no! digue-ho, digue-ho tu!) y asientes y sonríes,
preparada para lo que viene después.

I el dia es va aixecant, i el fred queda, blau clar, enganxat
a terra i la gent es puja els colls i s'amaga entre les bufandes.
I, asseguts a la terrassa (IDEM, lo mismo) deixem passar
el fred i els nervis.

Més tard, ens aixequem (anem a fer unes fotos...)
i, a la taula queden dos gots buits, engrunes de croissant
i una infinitat de paraules i mirades que, la veritat, seran
difícils de desenganxar de la taula.

"uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros"

"Abandoné la idea de ser novelista porque, a medida que iba conociendo más y más cosas sobre ese mundillo, me iba dando cuenta de que hoy en día se espera que los novelistas cubran un espectro muy amplio de temas a tratar. Se supone que debes estar interesado en cierto tipo de cosas, como, por ejemplo, las emociones, las motivaciones, la expresión, las relaciones, la familia, el amor y las pérdidas, género, raza, la redención, las mujeres, los hombres, las mujeres y los hombres, la identidad, la política, la identidad en la política, los escritores, Brooklyn, escritores que viven en Brooklyn, lectores que desean ser escritores que viven en Brooklyn, uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros, el postcolonialismo, crecer, los suburbios, los setenta, los ochenta, los noventa, crecer en los suburbios durante los setenta, los ochenta, los noventa, el vecindario, lugares, gente, gente que conoce a gente, personajes, más personajes, la vida interior de los personajes, la vida, la muerte, la sociedad, la condición humana y, probablemente, Irlanda." Brian D'Amato. 2012

La teva mirada m'ha suspès un moment,
la llum es groga, ataronjada. Pot ser.
El zum-zum que ens envolta, en una taula per 2,
Un segon, dos
segons, tres segons. No sé
quant temps m'has aguantat la mirada.
Suficient.
He perdut el fil de la conversa, les llums
grogues, els miralls, potser la cortina. Només
els teus ulls.
Més tard, la meva mà a la meva cervesa,
la teva mà a la teva.
Ha estat un moment, tan sols uns segons.
Suficient.
Si no agafo el tren el perdré, i
un altre cop haurà estat culpa meva.
Jo i tu. Contra els altres, contra tothom.
Tu i jo. Jo, un altre cop fent-me il·lusions
de castells de fum. Uns
segons i ja volo...
Suficient.
No vull ser novel·lista,
res m'importa. Tan sols aquells segons
amb els que podria haver omplert un munt de fulls
Suficients.
Però un altre cop, cau la realitat
i tan sols em (ens, a tots) toca menjar merda.