EL NAS TÉ ENVEJA DE LA BOCA

Tens el somriure als ulls,

què t’ha passat?

I jo: res... (Va, explica’m).

I que dir, que sota l’Alien

hi havia algú, que m’imantava

la mirada, però que no em feia cas,

que les pel·lícules passaven,

es feia tard i, m’aixecava i marxava,

Sant Andreu es feia fonedís, per la cua

del metro.

I arribar a casa i,

“ja marxes?”

i el cor, a cent.

I un cafè i un passeig,

busquem un lloc sense gaire gent!

No vull fer res, no et pensis...

I les mans ballen soles,

els llavis es busquen,

la llengua: al coll.

                “M’encanta quan m’apretes!”

en tens prou amb els teus dits

 la manera de mirar: són aquests ulls marró clar
que em tornen boig, drecera al món!

I és que, quan fas cas a la boca,

i als ulls, i a les mans,

El nas, té enveja.

Pedazos de una realidad conocida

Un trozo de tierra roja,
la flor violeta.
Sombras amarillas recorriendo
ágiles, majestuosas la realidad caída.

Ciegos andando desesperados
en la oscuridad blanca
y más tarde, un pez, abre
la boca diez segundos.
Los que necesita para
    sobrevivir.

Uno deja de ser dios
cuando dos caen en desgracia,
tres soldadets de plom
fosos per la ballarina
quatre genets de la mort
perduts entre la pols negra,
cinc estúpids mestres de mànigues
espatllades.
El sisè globus terraqui trencat en
set trossos idèntics.
Impossible
   vu
it àngels blaus amb somriures
de feltre. 9 continents al meu món
(oníric), 10 respirars tranquils de
defalliment.

El rayo turquesa parte el mundo
y los que quedamos,
nos cogemos a los pedazos, como
pingüinos a lo que nos queda
de nuestro iceberg desgajado.

AU! to (nto) /Biog/ ràfia

Vertígen, (els peus a la fnestra d'un quart)
foscor, (nit tancada, un fanal)
muntanya (potser el Pedraforca)

No puc, i malgrat el que predico
(sembla que ho faig bé, i no me n'aprenc)
segueixo veient vòmit quan obro els ulls
i m'omple la boca com 1000 papallones
negres i grogues.

Vertígen (caure en somnis, tants cops)
foscor (carretera solitària, un fanal)
muntanya (i cansament).

Estic cansat de mi:
construcció equívoca en ments
errònees.

Portava temps sense fer-ho,
i ara, torno a POTINEJAR.

El hombre gaviota

De tota la cadena tròfica,
només quedava aquesta vacant,

Home gavina,

i t'hi vas aferrar desesperat,
per estimar-te el mar com ningú.
desesperat d'ombres taronges, dels
arbres fruiters, de la casa de jove,
ara: un llaüt i una pipa,
tota propietat de

l'Home Gavina.

Cuando empezaron a reírse de él
los críos,

Hombre Gaviota,

empezó a chillar (escupitajos
del color del tabaco, salados
como el mar).
Y empezó a encerrarse y a
envolverse, en sus blancas alas.
Cuándo no pudo más,
volando se fue al horizonte,

Hombre Gaviota.

Ya el mar recuerda sus besos,
boca con boca, lenguas ardientes,

Hombre Gaviota,

y llora y se sacude el polvo,
de turistas desnudos,
de dragones y niños,
y recuerda esos labios y esas plumas,
de un viejo refunfuñón, que le amaba,
y le cantaba una vieja y triste canción, de

Hombre Gaviota.

Tot l'Univers cap a la punta d'una agulla:

Quan mires cap endavant i  veus buit,
quan et gires i veus que fa mal,
quan et mires i no et sents tu,
quan no t'estimes.

Arrenca a córrer cap a l'abisme,
hi ha un pont de vidre transparent,
que t'aguanta ara i sempre
i que l'has fet tu fa molt de temps.

Somriu i obre els braços,
deixa que els records t'omplin,
que hi ha un moment que el dolor es plaer
i hi ha coses, de les que s'aprèn.

Mira't al mirall i sent
que cada matí estiguis més a prop de tu
només una persona et farà feliç
i sempre serà davant teu.

Si algú t'ha de fer feliç ets tu,
agrada't, conquista't, fes-te teu.
En el fons has de voler menjar-te't.

Anar a veure plantetes:

La boca em fa gust a sang, un
altre cop. Les entranyes es
deuen estar devorant les unes
contra les altres. Si no, no hi ha

explicació per aquest gust...

I vens tu, que amb els teus petons
en fas néixer vida. Plantes noves
s'aixequen de les despulles sanguinolentes
del que queda del meu interior,
tancar els ulls i desitjar que siguin roses,
no baobabs,

 ("I d'un baobab, si no hi ets a temps,

ja no te'n pots desfer mai més. 

Ocupa tot el planeta. El forada amb

les arrels. I si el planeta és massa petit

i hi ha massa baobabs, 

el rebenten.")

La verdor, les fulles, s'alcen dins meu
i surten per la boca, pels ulls, i m'omplen
de flors interiors, i només tanco els ulls
penso en el somriure i somric jo,
el Pau està content, i li agrada.

La boca em fa gust a sang, però
entremig, la fortor del gust del color verd
fa que el regust metal·lic quedi
en un interessant i alleugerador
segon pla. 

Cristales de bohemia.

Mirar hacia atrás,
dejar un camino feliz,

salir de la zona de confort.

Cruzar otra puerta,
huir del prado,

salir de la zona de confort.

Llorar un rato y
plantearse muchas cosas,
tener que

salir de la zona de confort.

I no eres feliç?
Molt
I doncs?
Ja no és bo.

Un año menos días,
una rumba que ha
perdido el rumbo.

Un grito desesperado en
la noche:
(-No eres feliç?, No eres feliç?!).

Abrir el portón,
escoger el camino tenebroso:

Salir de la zona de confort.