viernes, 13 de enero de 2012

Hem de parlar...


Quan el món es para (deixa de donar
aquestes inaguantables voltes sobre ell mateix)
i el cel es tenyeix de violeta (violeta claro, ya sabes), tan sols llavors, s'olora bé
aquell aroma a blanc d'hospital, a groc
de llum, a verd de fulla tendra.
Tan sols llavors, notes el gust del vermell rosella,
del negre pupil·la i del marró arbre.

Los días pasan errantes, aterciopelados, lisos,
manchados, empedrados. Y, poco a poco,
la historia se repite (ja ho sé...) y queremos seguir
esas conversaciones inexistentes (un café con leche en vaso)
que poco a poco se convierten en un torrente de palabras
(ara fa sis mesos...) presabidas, preescuchadas,
preconocidas (y un croissant de chocolate) que necesito decir(te)
pero que tú (ets transparent...) ya sabes. Y no te importa
y escuchas (no, no! digue-ho, digue-ho tu!) y asientes y sonríes,
preparada para lo que viene después.

I el dia es va aixecant, i el fred queda, blau clar, enganxat
a terra i la gent es puja els colls i s'amaga entre les bufandes.
I, asseguts a la terrassa (IDEM, lo mismo) deixem passar
el fred i els nervis.

Més tard, ens aixequem (anem a fer unes fotos...)
i, a la taula queden dos gots buits, engrunes de croissant
i una infinitat de paraules i mirades que, la veritat, seran
difícils de desenganxar de la taula.

jueves, 5 de enero de 2012

"uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros"


"Abandoné la idea de ser novelista porque, a medida que iba conociendo más y más cosas sobre ese mundillo, me iba dando cuenta de que hoy en día se espera que los novelistas cubran un espectro muy amplio de temas a tratar. Se supone que debes estar interesado en cierto tipo de cosas, como, por ejemplo, las emociones, las motivaciones, la expresión, las relaciones, la familia, el amor y las pérdidas, género, raza, la redención, las mujeres, los hombres, las mujeres y los hombres, la identidad, la política, la identidad en la política, los escritores, Brooklyn, escritores que viven en Brooklyn, lectores que desean ser escritores que viven en Brooklyn, uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros, el postcolonialismo, crecer, los suburbios, los setenta, los ochenta, los noventa, crecer en los suburbios durante los setenta, los ochenta, los noventa, el vecindario, lugares, gente, gente que conoce a gente, personajes, más personajes, la vida interior de los personajes, la vida, la muerte, la sociedad, la condición humana y, probablemente, Irlanda." Brian D'Amato. 2012

La teva mirada m'ha suspès un moment,
la llum es groga, ataronjada. Pot ser.
El zum-zum que ens envolta, en una taula per 2,
Un segon, dos
segons, tres segons. No sé
quant temps m'has aguantat la mirada.
Suficient.
He perdut el fil de la conversa, les llums
grogues, els miralls, potser la cortina. Només
els teus ulls.
Més tard, la meva mà a la meva cervesa,
la teva mà a la teva.
Ha estat un moment, tan sols uns segons.
Suficient.
Si no agafo el tren el perdré, i
un altre cop haurà estat culpa meva.
Jo i tu. Contra els altres, contra tothom.
Tu i jo. Jo, un altre cop fent-me il·lusions
de castells de fum. Uns
segons i ja volo...
Suficient.
No vull ser novel·lista,
res m'importa. Tan sols aquells segons
amb els que podria haver omplert un munt de fulls
Suficients.
Però un altre cop, cau la realitat
i tan sols em (ens, a tots) toca menjar merda.

jueves, 27 de octubre de 2011

Hoy parece que está nublado


Habia una vez un pueblo que no tenia farolas, nadie necesitaba aritos de luz oscilando, titilando encima de las cabezas. Es más, nadie allí sabia lo que eran las farolas.
Habia una vez un pueblo que no tenia calles, ni rectas, ni curvas, ni angulos. No tenia esquinas, ni cantos, ni socabones en el asfalto, no habia aceras, ni aparcamiento. Y parecia que a nadie le importaba no saber siquiera lo que era.
Habia una vez, un pueblo que no tenia casas, ni balcones, ni ventanas. Las vistas eran tan bonitas que era estúpido encuadrarlas en un trozo de cristal.
Ese pueblo tampoco tenia nombre, ni habitantes, ni animales de compañia, ni máquinas, ni coches, ni aparatos. Y a nadie parecia importarle.

Lo que si tenia ese pueblo era lluvia, que mojava la hierba verde y los altos árboles y los animales bebian las gotas de las hojas.
También tenia, evidentemente, sol que abría las flores, que secaba la lluvia, que calentava las lagartijas.
Tenia tranquilidad, soledad, paz y harmonia.

Y un día, un humano llegó y puso una farola. Nadie sabia como habia llegado allí o el porqué de su luz, oscilante y titilante.
Y esa persona se fue, dejando para siempre una farola de caos enmedio de la tranquilidad y la paz; porque en aquel pueblo nunca habia habido farolas, ni siquiera las habian necesitado.

jueves, 15 de septiembre de 2011

Es quan (no) dormo que veig clar


Ahir vaig despertar-me a les cinc menys cinc.
Des de la finestra d'un quart, la gent es veu petita sota els fanals,
corren, atrafegades, mentre (encara lluny) el Sol vol llevar-se.

Parece que no, pero, desde hace unas semanas que la vida
parece que va en contra mía(y vuelve la embestida),
aparento normalidad, y eso al mundo le duele, quiere que sufra.
Pero muero cada noche (quizás adrede) para no ver el bosque
de flores inmensas y magníficos colores. Y el desierto es
lo que me espera cada mañana cuando me levanto.

Des de la finestra d'un quart, la gent es veu petita
sota els fanals i atrafegada, vol sortir. Marxo amb ells.
Que aturin el món, que vull baixar-m'hi! I l'aturen i
baixo, i respiro tranquil. De cop, alguna cosa m'estira el peu.
Em desperto, són les cuatre i mitja.

jueves, 1 de septiembre de 2011

Sense títol:


Es ahora cuando la vida se precipita,
ahora que los días son más lentos.
Y pienso y grito que no quiero volver a ver
esa ardilla, llama castaña como un pensamiento
cruzar corriendo y pasar ella:
llama y pensamiento
debajo la rueda de aquel coche gris.

Sentint-me estrany, radiant: girant, inspirant
la teva olor que encara queda per tot el cos
tu amb mi les nits d'aquest estiu que s'acaba.

Y sigue la vida, más rápida que
el estúpido calendario
y llegará mañana, y sin quererlo
se parecerá a hoy, como siempre.

I quan menys t'ho esperes, aquella sorpresa:
Això, Pau, no es pregunta...

I sempre, com el so del mar. La teva
cara, somrient. T'agrada?
Això, Pau, no es pregunta...

lunes, 27 de junio de 2011

dos punts, obre cometes:


"Assegut darrere l'arbre verd s'aixeca, majestuosa, l'ombra grisa,
i un calfred blanc que serpenteja per terra.
La ratlla vermella talla el cel i, darrera un senyor que mira
i riu i pensa que ja n'hi ha prou
i pensa i riu i mira
El crani buit d'aquella vaca (cega) rodola per l'aigua... fuig!
Penja sense esma aquell pont antiquat, tirem-ho tot a terra!
Surt el tren de nit, silenciós, trenca la tranquil·litat i marxa, farsant.
Per molt que ens ho diguin, seguim -tots- veient la Terra plana.
Esfera? Quina esfera?
encara no se que és el que veritablement existeix. La cúpula de llum blava.
Aquella música per destruir la música, Bartok... Bartok?
Silenci.
Només aquest silenci, i aquest constant brunzit. Les mosques
que es mengen el cos putrefacte de Déu. Nietzche, l'hem mort...

massa tard per les formigues, massa tard!"

sábado, 18 de junio de 2011

UN SUEÑO ETERNO


Mi boca sabe a ti,
recuerda con exactitud esa
lengua, esos dientes, esos labios.

Mi piel que huele a ti,
en cada rincón, olvidado, un trozo de aroma,
un suspiro. Una sonrisa.

Mis ojos solo tus ojos
y al recordar la sonrisa de estos
sonreír ahora.

Y a aquel frio que lo desencadenó todo,
"ven aquí estas helado",
poco a poco, tus ojos, mi piel, tus labios;
poco a poco, mis ojos, tu piel, mis labios.

"La idea del eterno retorno es misteriosa y con ella Nietzche dejó perplejos a los demás filósofos: ¡pensar que alguna vez haya de repetirse todo tal como lo hemos vivido ya, y que incluso esa repetición haya de repetirse hasta el infinito! ¿Qué quiere decir ese mito demencial?" Milan Kundera. La Insoportable Levedad del Ser.

Pues espero que haya como mínimo algún momento que si se repita. O esa fue la promesa.