Butaca Anònima

Els nostres dits es van entrellaçar gairebé sols, en aquell reposabraços d'aquella butaca anònima.
De cop em van assaltar els dubtes. El que anava a passar era correcte? Seria tot tant feliç com m'havia imaginat?
Va passar: gairebé alhora, els meus llavis i van buscar els seus llavis; els seus ulls van buscar els meus ulls. era dolç el gust de la seva boca, amb un regust a tabac. Per a mi, el millor gust del món.

-Perdoni! S'ha adormit! Que no li agrada, la pel·lícula?
-La millor que he vist mai...
M'he aixecat, tot sol, més tard, molt més tard, me n'he adonat que m'havia oblidat els meus somnis enredats al reposabraços d'aquella butaca anònima, d'aquell cinema al que no he entrat mai.

No passa res, sóc bo fabricant-ne, de somnis.