Dimecres va ploure poc,
dijous no. Gens.
Feia temps que no sortia sense saber quan tornar
Feia temps que no anava a comprar alcohol,
que no feia viatges estúpids en metro, que no m'importava conèixer gent,
feia temps que no seia a una plaça a beure, que no sortia corrents, "la poli!",
que no em deixava endur pels instints, que no desobeïa una màxima imposta per mi.
Feia temps que no em deixava seduir ràpid (vas borracho?), que no em perdia
en uns ulls,
en una boca,
en un cabell,
en un cos.
Feia temps que no me n'anava perquè jo volia, que no volia marxar un cop fora,
Feia temps que no em deixava endur:
"una mica més, una mica més"
darrere d'aquell cabell, aquell cos, aquells ulls, aquells llavis...
Espero que no et passi res, només haig de pujar. I, de cop, adéu i aquell regust
a cervesa forta...
Divendres va ploure dintre de casa... gairebé m'ofego,
dijous no. Gens, ho asseguro.
lunes, 30 de abril de 2012
martes, 20 de marzo de 2012
Tornant de la biblioteca...
"Ahir vaig quedar-me pensant, un altre cop, en aquells ulls. Mel, brillants.
Com pot ser que uns ulls es recordin amb tanta exactitud? I també els cabells, molt arrissats, castanys. No t'ha passat mai, a tu? No sé, feia temps que no em passaven aquestes coses, creus que té
alguna cosa a veure? Suposo que no.
Després del que ha passat, sento coses que abans no havia sentit. Es correcte exposar-les?
Jo em debato per poder esbrinar-ho.
Estic fins als collons, de la gent. Estic fins als collons de la societat i fins als collons de jo.
No vull pensar més en el què diran, vull ser com sóc i ho seré. Cridaré el meu nom. Sóc així.
AIXÍ SÓC JO!" -F. Ballat i Bobeli. Cartes a ningú.
viernes, 13 de enero de 2012
Hem de parlar...
Quan el món es para (deixa de donar
aquestes inaguantables voltes sobre ell mateix)
i el cel es tenyeix de violeta (violeta claro, ya sabes), tan sols llavors, s'olora bé
aquell aroma a blanc d'hospital, a groc
de llum, a verd de fulla tendra.
Tan sols llavors, notes el gust del vermell rosella,
del negre pupil·la i del marró arbre.
Los días pasan errantes, aterciopelados, lisos,
manchados, empedrados. Y, poco a poco,
la historia se repite (ja ho sé...) y queremos seguir
esas conversaciones inexistentes (un café con leche en vaso)
que poco a poco se convierten en un torrente de palabras
(ara fa sis mesos...) presabidas, preescuchadas,
preconocidas (y un croissant de chocolate) que necesito decir(te)
pero que tú (ets transparent...) ya sabes. Y no te importa
y escuchas (no, no! digue-ho, digue-ho tu!) y asientes y sonríes,
preparada para lo que viene después.
I el dia es va aixecant, i el fred queda, blau clar, enganxat
a terra i la gent es puja els colls i s'amaga entre les bufandes.
I, asseguts a la terrassa (IDEM, lo mismo) deixem passar
el fred i els nervis.
Més tard, ens aixequem (anem a fer unes fotos...)
i, a la taula queden dos gots buits, engrunes de croissant
i una infinitat de paraules i mirades que, la veritat, seran
difícils de desenganxar de la taula.
jueves, 5 de enero de 2012
"uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros"
"Abandoné la idea de ser novelista porque, a medida que iba conociendo más y más cosas sobre ese mundillo, me iba dando cuenta de que hoy en día se espera que los novelistas cubran un espectro muy amplio de temas a tratar. Se supone que debes estar interesado en cierto tipo de cosas, como, por ejemplo, las emociones, las motivaciones, la expresión, las relaciones, la familia, el amor y las pérdidas, género, raza, la redención, las mujeres, los hombres, las mujeres y los hombres, la identidad, la política, la identidad en la política, los escritores, Brooklyn, escritores que viven en Brooklyn, lectores que desean ser escritores que viven en Brooklyn, uno mismo, el otro, uno mismo contra los otros, el postcolonialismo, crecer, los suburbios, los setenta, los ochenta, los noventa, crecer en los suburbios durante los setenta, los ochenta, los noventa, el vecindario, lugares, gente, gente que conoce a gente, personajes, más personajes, la vida interior de los personajes, la vida, la muerte, la sociedad, la condición humana y, probablemente, Irlanda." Brian D'Amato. 2012
La teva mirada m'ha suspès un moment,
la llum es groga, ataronjada. Pot ser.
El zum-zum que ens envolta, en una taula per 2,
Un segon, dos
segons, tres segons. No sé
quant temps m'has aguantat la mirada.
Suficient.
He perdut el fil de la conversa, les llums
grogues, els miralls, potser la cortina. Només
els teus ulls.
Més tard, la meva mà a la meva cervesa,
la teva mà a la teva.
Ha estat un moment, tan sols uns segons.
Suficient.
Si no agafo el tren el perdré, i
un altre cop haurà estat culpa meva.
Jo i tu. Contra els altres, contra tothom.
Tu i jo. Jo, un altre cop fent-me il·lusions
de castells de fum. Uns
segons i ja volo...
Suficient.
No vull ser novel·lista,
res m'importa. Tan sols aquells segons
amb els que podria haver omplert un munt de fulls
Suficients.
Però un altre cop, cau la realitat
i tan sols em (ens, a tots) toca menjar merda.
jueves, 27 de octubre de 2011
Hoy parece que está nublado
Habia una vez un pueblo que no tenia farolas, nadie necesitaba aritos de luz oscilando, titilando encima de las cabezas. Es más, nadie allí sabia lo que eran las farolas.
Habia una vez un pueblo que no tenia calles, ni rectas, ni curvas, ni angulos. No tenia esquinas, ni cantos, ni socabones en el asfalto, no habia aceras, ni aparcamiento. Y parecia que a nadie le importaba no saber siquiera lo que era.
Habia una vez, un pueblo que no tenia casas, ni balcones, ni ventanas. Las vistas eran tan bonitas que era estúpido encuadrarlas en un trozo de cristal.
Ese pueblo tampoco tenia nombre, ni habitantes, ni animales de compañia, ni máquinas, ni coches, ni aparatos. Y a nadie parecia importarle.
Lo que si tenia ese pueblo era lluvia, que mojava la hierba verde y los altos árboles y los animales bebian las gotas de las hojas.
También tenia, evidentemente, sol que abría las flores, que secaba la lluvia, que calentava las lagartijas.
Tenia tranquilidad, soledad, paz y harmonia.
Y un día, un humano llegó y puso una farola. Nadie sabia como habia llegado allí o el porqué de su luz, oscilante y titilante.
Y esa persona se fue, dejando para siempre una farola de caos enmedio de la tranquilidad y la paz; porque en aquel pueblo nunca habia habido farolas, ni siquiera las habian necesitado.
jueves, 15 de septiembre de 2011
Es quan (no) dormo que veig clar
Ahir vaig despertar-me a les cinc menys cinc.
Des de la finestra d'un quart, la gent es veu petita sota els fanals,
corren, atrafegades, mentre (encara lluny) el Sol vol llevar-se.
Parece que no, pero, desde hace unas semanas que la vida
parece que va en contra mía(y vuelve la embestida),
aparento normalidad, y eso al mundo le duele, quiere que sufra.
Pero muero cada noche (quizás adrede) para no ver el bosque
de flores inmensas y magníficos colores. Y el desierto es
lo que me espera cada mañana cuando me levanto.
Des de la finestra d'un quart, la gent es veu petita
sota els fanals i atrafegada, vol sortir. Marxo amb ells.
Que aturin el món, que vull baixar-m'hi! I l'aturen i
baixo, i respiro tranquil. De cop, alguna cosa m'estira el peu.
Em desperto, són les cuatre i mitja.
jueves, 1 de septiembre de 2011
Sense títol:
Es ahora cuando la vida se precipita,
ahora que los días son más lentos.
Y pienso y grito que no quiero volver a ver
esa ardilla, llama castaña como un pensamiento
cruzar corriendo y pasar ella:
llama y pensamiento
debajo la rueda de aquel coche gris.
Sentint-me estrany, radiant: girant, inspirant
la teva olor que encara queda per tot el cos
tu amb mi les nits d'aquest estiu que s'acaba.
Y sigue la vida, más rápida que
el estúpido calendario
y llegará mañana, y sin quererlo
se parecerá a hoy, como siempre.
I quan menys t'ho esperes, aquella sorpresa:
Això, Pau, no es pregunta...
I sempre, com el so del mar. La teva
cara, somrient. T'agrada?
Això, Pau, no es pregunta...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)